Fa un parell d’anys vaig gravar un grapat de recursos de la ciutat de València. Era una nit de falles, nit de contrastos. Carrers plens de gent, llum i soroll. Però de vides buides.
Qui ens havia de dir que pocs mesos després viuríem una pandèmia? Qui ens havia de dir que ens tancaríem a casa, que ens llevarien les nits, que hauríem d’anar amb mascaretes, que no ens podríem juntar més de 2,6,10 persones, i que nosaltres, tan “apegalosos” com som, com diria la meua mare, no ens podríem donar besos ni abraços.
En aquest vídeo he volgut mostrar aquella València oblidada, aquella València frenètica, aquella València d’abans. Amb ritmes trepidants, com els d’aquella vida que ens ofegava, que no ens permetia tindre un descans.
La pandèmia ens ha fet parar, veure en perspectiva. Valorar, reflexionar. Tant de bo, ho haguérem sabut fer abans.
